PRESENTACIÓ DE DIMONIS DE MITJANIT
A CÀRREC DE LA POETA
MARIA ROSA BLÁZQUEZ
Divendres 15 de febrer de
2019
Cerveseria FINIX
(avinguda Mare de Déu de Montserrat 146)
Barcelona
Per a mi és un gran plaer poder
presentar un llibre de l’Emili Gil i
més encara si aquest llibre és de poesia.
Per tant, li vull agrair públicament la confiança que m’ha fet convidant-me a
presentar el seu poemari.
L’Emili Gil, és un autor
prolífic que ha conreat estils diversos com la novel·la, aconseguint amb Tenebra
(2014), el premi Ictineu a la millor
novel·la fantàstica en català el 2015 que, si la cito, és perquè fou la primera
novel·la seva que vaig llegir i que em va convertir en una addicta a la seva
literatura.
També ha publicat singulars i
interessantíssims llibres de viatges, narracions d’indrets i personatges insòlits, així com ha participat
en antologies de poesia i coeditat la revista Lovecraff magazine. Ha organitzat espectacles i exposicions. Ha
estat activista de la llengua catalana.
Ha treballat com a periodista i ha traduït llibres i un munt de coses més que
trobareu a la solapa del llibre. Però, per damunt de tot, l’Emili Gil, és una
persona, lliure, honesta, directa, culta i sincera amb qui dóna gust conversar
i tenir com amic.
Dimonis de mitjanit, és un poemari excel·lent,
diferent, on l’Emili, fidel a si mateix, ens hi apareix en estat pur. I és per
aquesta raó, que en gaudeixes. T’atrapa des del primer fins al darrer poema per
la seva qualitat literària, per la seva dosi justa de transgressió, per la seva lírica
llibertària, pel seu català inqüestionable, pel contingut cultural que
traspua, fet demostratiu de la curiositat sense límits de l’autor envers tots
aquells temes que l’apassionen, que són molts més dels que puc enumerar aquí. Com
la seva terra, la Sénia, el seu París d’adopció, la literatura, la
poesia, etc., fins a les seves obsessions més íntimes: l’esoterisme, el misteri, l’ocult, la màgia, el secret, el críptic, el mite, la follia, l’enigma, l’Absenta,
etc.
La lectura d’aquest poemari, m’ha
portat a la memòria, l’Elogi de l’ombra de Junichiro Tanizaki, on el gran autor
oriental, ens explica que en l’estètica tradicional japonesa l’essencial és
captar l’enigma de les ombres. El bell no és sinó un joc de clarobscurs fruit
de les modulacions subtils de les ombres. L’Emili, també, a través de la seva
mirada poètica, desvetlla les percepcions i els secrets ombrívols i quotidians
de la societat.
Dimonis de mitjanit, que avui posem de llarg
oficialment, és un recull de poemes de temàtiques diverses, ben estructurat
sota dotze capítols dedicats cada un
d’ells a un dimoni, al més pur estil proto-evangèlic. Però, que aquest fet no
ens confongui, perquè cada un d’aquests dimonis dominen, controlen, manen, sobre
passions i emocions molt humanes, les mateixes passions i emocions que podem
trobar en els poemes de l’Emili, com una confessió, un desembaràs, un alliberament, un acte de desemmascarar els
seus propis dimonis, somnis o malsons que, segons diu l’autor, el van estar visitant durant anys cada nit. Testament,
doncs, íntim, tendre, joiós i tràgic, com la mateixa vida, del qual l’Emili,
afortunadament per nosaltres, ens en fa còmplices.
Però, el poemari és molt més que això. És un mirall, una perspectiva rica, agosarada, tenebrosa, brillant, dels límits de l’ànima humana. Una lluna, on es reflecteix el costat fosc. Les pors i alienacions. Els espectres i fantasmes. La gosadia i la covardia. L’amor, la compassió, la pietat, la llibertat i aquest petit cosmos que som cadascun de nosaltres. Un espill nítid, convex o còncau, on el lector pot descobrir, si s’atreveix, els seus propis límits.
L’Emili, dedica molts dels seus poemes
a artistes de diferents àmbits, sobretot escriptors
i/o poetes del gènere fantàstic i de
terror, així com cites amb breus versos de
grans poetes universals que reforcen el caràcter de l'obra en conjunt.
El llibre comença amb una prosa poètica,
«Clavells negres de París» (una picada
d’ullet a la seva novel·la Tenebra), que conclou amb una frase
transmutada en vers:
«El somni s’incendia i desperto, sense
vida, un dia més».
I tanca el llibre una altra
prosa-poema, «La màgia de la Sénia»,
a l’última línia de la qual hi diu:
«Avui, aquesta nit, la màgia de la
Sénia s’ha fet dona»,
donant pas, aquesta determinant frase, a un últim poema
d’una gran bellesa, dedicat a la dona de
la Sénia.
Dins d’aquest calidoscopi poètic hi
trobem un munt de joies traduïdes en versos. Versos amb un alt contingut
irònic, satíric, transgressor, filosòfic, transcendent,
pervers, entremaliat, sensible,
sàdic, quimèric, commovedor, etc. Triar-ne uns quans a l’atzar de cada capítol,
ha estat una tasca difícil, perquè el poemari sencer és rellevant i d’indispensable lectura i gaudi, però,
com a mostra representativa he escollit els següents:
«Renúncia
i acceptació» (Triangle i Rombe; pàgina 23).
Oh, déu de la Ignorància,
no suporto la teva presència.
...
He triat la tinta negra
dels teus ulls de gat, deessa
Ignorada.
«A
la cuina» (pàgina
27).
Ens anomenaren marginals
i nosaltres, egoistes,
llençarem els pèls a la mar.
À
la mer, ja se
sap: a la merda!,
com en Charles Trenet.
«A
l’Absenta» (pàgina 35).
Tendra amiga que sempre hi seràs,
de vegades no tangible,
però fidel com la Soledat,
la Tenebra, la Boira,
la Nit, la Pluja
i l’Amort.
...
així el meu cor batega melodies
als Dimonis de Mitjanit
que em lliures.
«La
gamba»
(pàgina 45).
A escola et digueren que de tu tot es
podia aprofitar
llevat del rostre
que era lleig a matar
Ignoraven, potser,
que la teva faç era tan terrible
com ho és la veritat.
«Al
no-res»
(pàgina 52).
Els teus pits m’han parlat
de les salamandres,
mentre, turgents,
confessaven amors clandestins
en l’aire sepulcral
del nostre incest sublim.
«Rellegint
Pla» (pàgina
53).
És tan fàcil llegir Pla,
és tan accessible Pla,
és tan pla, Pla.
«Ma pomme» (pàgina 61).
—Prenc una poma del mític arbre
prohibit
i la mossego amb deler, apassionadament:
assaboreixo, golafre, el suc dels cucs—.
«La
família feliç»
(pàgina 70).
He trobat els ossos humans a la nevera
de casa.
No són de ma mare ni tampoc de mon
pare.
Són de la cabrona del setè que no
parava de
molestar el meu germà petit.
«La nit
del temps» (pàgina 75).
—Caminaré en la distància de l’espai—
I no sentiré res perquè
el sentiment serà total;
estaré embullat per
la Buidor del Temps.
«L’aranya» (pàgina 88).
Potser avui, per ventura, la teranyina
màgica
estendrà simetries sota el foc del
pleniluni
que entenebreix les ombres del capçal,
sota el llit, recorda,
existeixen realitats alienes a
l’humana.
«Una
cigarreta de benzina»
(pàgina 93).
....
El teu riure esdevingué tragèdia,
les meves oïdes van sagnar crits muts,
dolor de vísceres oblidades
xisclaves boja, exigies
una cigarreta de benzina.
«L’àncora» (pàgina 101).
Els carrers de la capital són deserts,
humits,
impenetrables:
guarden el misteri de nits de follia
voluptuosa,
d’anhels íntims satisfactòriament
consumats.
No dubtis doncs: tens l’àncora de
l’amor
fondejada al sexe de París.
«In memoriam» (pàgina 112).
La nit, la lluna i els estels
fregaran el teu marbre
talment com ho feren
amb la teva carn.
I, finalment, per donar pas als
companys, acabo amb uns versos de «Bohèmia»
(pàgina 21):
Quan no tens res, et queda la Bohèmia;
trist consol per la teva ànima
exigent,
germà poeta.
Maria Rosa Blázquez.
Text llegit durant la presentació
oficial del poemari Dimonis de mitjanit,
a la cerveseria FINIX (avinguda Mare de Déu de Montserrat 146),
a Barcelona, divendres 15 de febrer de 2019.
a la cerveseria FINIX (avinguda Mare de Déu de Montserrat 146),
a Barcelona, divendres 15 de febrer de 2019.
Qui estigui interessat en adquirir
Dimonis de mitjanit
ho pot fer escrivint a
absentagil@yahoo.es
o bé contactant amb l'autor
a la pàgina de facebook
d'Emili Gil
