Un poemari iniciàtic

Dimonis de mitjanit, d’Emili Gil, 
un poemari iniciàtic (1a part)

André Sion

París, dimecres 6 de febrer de 2019

Fa just tres dies que va arribar el poemari Dimonis de mitjanit a la meva residència de Montmartre. Com tots els llibres d’Emili Gil, aquest també és guarnit amb el pentacle, el segell salomònic, un senyal indefugible que indica que el contingut del volum conté algun tret esotèric, exotèric com a mínim. I, en aquest cas, el buc d’ambdós adjectius és prou potent.

PRELIMINARS I DEDICATÒRIES

D’entrada, i deixant de banda les lectures i interpretacions que podem fer del dibuix de la coberta (una bella i colpidora obra de Josep Maria Prades -http://artprades.blogspot.com- que, com he sabut recentment, ha estat utilitzada per Petra Greule en unes classes d’art-teràpia), Emili Gil dedica el llibre a La Venus d’Illa del Riberal, de Prosper de Mérimée (1803-1870), una referència ben explícita al relat La Vénus d’Ille (1837), que clarifica la toponímia pròpia, i sovint perduda en l’oblit (substituïda per l’afrancesada Ille-sur-Têt), de Catalunya. Prosper de Mérimée, amant de les històries de Sir Walter Scott i Aleksandr Puixkin, endemés de ser un dels primers traductors del rus al francès i un entusiasta de la història, el misticisme i tot allò ignot, va jugar un paper força destacat, com a inspector general de monuments històrics, per a recuperar molts monuments d’allò que avui es denomina patrimoni. 

El poemari també és dedicat al poema «Els amants», del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), un dels renovadors de la poesia catalana contemporània —comparat per Joan Fuster amb Ausiàs March (1400-1459) i Joan Roís de Corella (1435-1497) (1)—, especificant alhora la interpretació que en va fer Ovidi Montllor (1942-1995), unes persones que, malgrat totes les dificultats que tingueren en la vida, persistiren en una lluita incansable cap a l’ideal, amb uns valors humans que actualment continuen vigents.

Tot seguit l’autor dedica el llibre a la figura mítica de l’Alquimista, concretant-ne, emperò, la seva plasmació en l’obra de Josep Palau i Fabre (1917-2008), un autor polifacètic, autodidacta i un dels màxims experts, a nivell mundial, de l’obra de Picasso. Autor, entre altres obres, de Poemes de l’Alquimista (1952) i dels reculls de relats Contes despullats (1983), que, tot i que l’obra és diferent, personalment em remet a Mon coeur mis à nu (1887), de Charles Baudelaire, i La tesi doctoral del diable (1984), que conté alguns contes molt punyents, amb una forta càrrega emocional i fondària humana. Al poema «Simfonia acabada» (pàgina 97) Emili Gil l’esmenta de nou, bo i destacant els versos de «La sabata» de Josep Palau i Fabre. 

A Dimonis de mitjanit s’evoca de nou la Catalunya del Nord, o Catalunya Nord,  quan l’autor dedica també el poemari a la cançó «Jo sé» de Jordi Barre (1920-2011), un cantant nascut a Argelers de la Marenda (un altre poble del qual sovint es bescanvia el nom correcte per l’afrancesat Argelers-sur-mer), i que en la cançó suada dita parla de les malvestats quotidianes i del sobreviure diari, declarant, malgrat tot, «que encara jo vull viure, que encara vull cantar, que encara jo vull riure, que encara vull estimar». Perquè el temps és vida; que no ens enganyin amb l’or i d’altres nicieses. Al poema «A l’Absenta» (pàgina 35) Emili Gil pren una part de la cançó Tant com me quedarà com a homenatge a Jordi Barre, traspassat a Pontellà, al Rosselló.

 I les dedicatòries es clouen amb un esment a la sargantana d’Antoni Gaudí, la que hi ha al Park Güell de Barcelona, que segons alguns estudiosos és un drac, però que sigui quina sigui la bèstia concreta representada és, en abstracte, el procés de transformació de la Gran Obra; sigui la dels Alquimistes o la del Gran Arquitecte (o totes dues, que n’és una, al capdavall).

 Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

---

(1) Pròleg de Joan Fuster al poemari Recomane Tenebres. L’Estel, 1972.