dissabte, 16 de febrer del 2019

Presentació de Maria Rosa Blázquez



PRESENTACIÓ DE DIMONIS DE MITJANIT 
A CÀRREC DE LA POETA 
MARIA ROSA BLÁZQUEZ

Divendres 15 de febrer de 2019
Cerveseria FINIX 
(avinguda Mare de Déu de Montserrat 146)
Barcelona



Per a mi és un gran plaer poder presentar un llibre de l’Emili Gil i més encara si aquest llibre és de poesia. Per tant, li vull agrair públicament la confiança que m’ha fet convidant-me a presentar el seu poemari.

L’Emili Gil, és un autor prolífic que ha conreat estils diversos com la novel·la, aconseguint amb Tenebra (2014), el premi Ictineu a la millor novel·la fantàstica en català el 2015 que, si la cito, és perquè fou la primera novel·la seva que vaig llegir i que em va convertir en una addicta a la seva literatura.

També ha publicat singulars i interessantíssims llibres de viatges, narracions d’indrets i personatges insòlits, així com ha participat en antologies de poesia i coeditat la revista Lovecraff magazine. Ha organitzat espectacles i exposicions. Ha estat activista de la llengua catalana. Ha treballat com a periodista i ha traduït llibres i un munt de coses més que trobareu a la solapa del llibre. Però, per damunt de tot, l’Emili Gil, és una persona, lliure, honesta, directa, culta i sincera amb qui dóna gust conversar i tenir com amic. 



Dimonis de mitjanit, és un poemari excel·lent, diferent, on l’Emili, fidel a si mateix, ens hi apareix en estat pur. I és per aquesta raó, que en gaudeixes. T’atrapa des del primer fins al darrer poema per la seva qualitat literària, per la seva dosi justa de transgressió, per la seva lírica llibertària, pel seu català inqüestionable, pel contingut cultural que traspua, fet demostratiu de la curiositat sense límits de l’autor envers tots aquells temes que l’apassionen, que són molts més dels que puc enumerar aquí. Com la seva terra, la Sénia, el seu París d’adopció, la literatura, la poesia, etc., fins a les seves obsessions més íntimes: l’esoterisme, el misteri, l’ocult, la màgia, el secret, el críptic, el mite, la follia, l’enigma, l’Absenta, etc.

La lectura d’aquest poemari, m’ha portat a la memòria, l’Elogi de l’ombra de Junichiro Tanizaki, on el gran autor oriental, ens explica que en l’estètica tradicional japonesa l’essencial és captar l’enigma de les ombres. El bell no és sinó un joc de clarobscurs fruit de les modulacions subtils de les ombres. L’Emili, també, a través de la seva mirada poètica, desvetlla les percepcions i els secrets ombrívols i quotidians de la societat. 



Dimonis de mitjanit, que avui posem de llarg oficialment, és un recull de poemes de temàtiques diverses, ben estructurat sota dotze capítols dedicats cada un d’ells a un dimoni, al més pur estil proto-evangèlic. Però, que aquest fet no ens confongui, perquè cada un d’aquests dimonis dominen, controlen, manen, sobre passions i emocions molt humanes, les mateixes passions i emocions que podem trobar en els poemes de l’Emili, com una confessió, un desembaràs, un alliberament, un acte de desemmascarar els seus propis dimonis, somnis o malsons que, segons diu l’autor, el van estar visitant durant anys cada nit. Testament, doncs, íntim, tendre, joiós i tràgic, com la mateixa vida, del qual l’Emili, afortunadament per nosaltres, ens en fa còmplices. 


Però, el poemari és molt més que això. És un mirall, una perspectiva rica, agosarada, tenebrosa, brillant, dels límits de l’ànima humana. Una lluna, on es reflecteix el costat fosc. Les pors i alienacions. Els espectres i fantasmes. La gosadia i la covardia. L’amor, la compassió, la pietat, la llibertat i aquest petit cosmos que som cadascun de nosaltres. Un espill nítid, convex o còncau, on el lector pot descobrir, si s’atreveix, els seus propis límits.

L’Emili, dedica molts dels seus poemes a artistes de diferents àmbits, sobretot escriptors i/o poetes del gènere fantàstic i de terror, així com cites amb breus versos de grans poetes universals que reforcen el caràcter de l'obra en conjunt.




El llibre comença amb una prosa poètica, «Clavells negres de París» (una picada d’ullet a la seva novel·la Tenebra), que conclou amb una frase transmutada en vers:
«El somni s’incendia i desperto, sense vida, un dia més».

I tanca el llibre una altra prosa-poema, «La màgia de la Sénia», a l’última línia de la qual hi diu:
«Avui, aquesta nit, la màgia de la Sénia s’ha fet dona», 
donant pas, aquesta determinant frase, a un últim poema d’una gran bellesa, dedicat a la dona de la Sénia.



Dins d’aquest calidoscopi poètic hi trobem un munt de joies traduïdes en versos. Versos amb un alt contingut irònic, satíric, transgressor, filosòfic, transcendent, pervers, entremaliat, sensible, sàdic, quimèric, commovedor, etc. Triar-ne uns quans a l’atzar de cada capítol, ha estat una tasca difícil, perquè el poemari sencer és rellevant i d’indispensable lectura i gaudi, però, com a mostra representativa he escollit els següents:

 «Renúncia i acceptació» (Triangle i Rombe; pàgina 23).

Oh, déu de la Ignorància,
no suporto la teva presència.
...
He triat la tinta negra
dels teus ulls de gat, deessa Ignorada.


«A la cuina» (pàgina 27).

Ens anomenaren marginals
i nosaltres, egoistes,
llençarem els pèls a la mar.
À la mer, ja se sap: a la merda!,
com en Charles Trenet.



  
«A l’Absenta» (pàgina 35).

Tendra amiga que sempre hi seràs,
de vegades no tangible,
però fidel com la Soledat,
la Tenebra, la Boira,
la Nit, la Pluja
i l’Amort.
...
així el meu cor batega melodies
als Dimonis de Mitjanit
que em lliures.


«La gamba» (pàgina 45).
           
A escola et digueren que de tu tot es podia aprofitar
llevat del rostre
que era lleig a matar

Ignoraven, potser,
que la teva faç era tan terrible
com ho és la veritat.


«Al no-res» (pàgina 52).  
           
Els teus pits m’han parlat
de les salamandres,
mentre, turgents,
confessaven amors clandestins
en l’aire sepulcral
del nostre incest sublim.



«Rellegint Pla» (pàgina 53).

És tan fàcil llegir Pla,
és tan accessible Pla,
és tan pla, Pla.


«Ma pomme» (pàgina 61).

—Prenc una poma del mític arbre prohibit
i la mossego amb deler, apassionadament:
assaboreixo, golafre, el suc dels cucs—.


«La família feliç» (pàgina 70).

He trobat els ossos humans a la nevera de casa.
No són de ma mare ni tampoc de mon pare.
Són de la cabrona del setè que no parava de
molestar el meu germà petit.


 «La nit del temps» (pàgina 75).            

—Caminaré en la distància de l’espai—

I no sentiré res perquè
el sentiment serà total;

estaré embullat per
la Buidor del Temps.




«L’aranya» (pàgina 88).

Potser avui, per ventura, la teranyina màgica
estendrà simetries sota el foc del pleniluni
que entenebreix les ombres del capçal,
sota el llit, recorda,
existeixen realitats alienes a l’humana.


«Una cigarreta de benzina» (pàgina 93).
....
El teu riure esdevingué tragèdia,
les meves oïdes van sagnar crits muts,
dolor de vísceres oblidades
xisclaves boja, exigies
una cigarreta de benzina.


«L’àncora» (pàgina 101).

Els carrers de la capital són deserts, humits,
impenetrables:
guarden el misteri de nits de follia voluptuosa,
d’anhels íntims satisfactòriament consumats.
No dubtis doncs: tens l’àncora de l’amor
fondejada al sexe de París.


«In memoriam» (pàgina 112).

La nit, la lluna i els estels
fregaran el teu marbre
talment com ho feren
amb la teva carn.



I, finalment, per donar pas als companys, acabo amb uns versos de «Bohèmia» (pàgina 21):

Quan no tens res, et queda la Bohèmia;
trist consol per la teva ànima exigent,
germà poeta.


Maria Rosa Blázquez.

Text llegit durant la presentació oficial del poemari Dimonis de mitjanit
a la cerveseria FINIX (avinguda Mare de Déu de Montserrat 146), 
a Barcelona, divendres 15 de febrer de 2019.



 Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit
ho pot fer escrivint a
absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor
a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

dimecres, 6 de febrer del 2019

Presentació a Barcelona


 PRESENTACIÓ DE  
DIMONIS DE MITJANIT
A BARCELONA

 
 La Literatura de Gaiato us estimula a ser presents en l'acte de presentació del poemari
 Dimonis de mitjanit, d'Emili Gil
que es durà a terme el proper divendres 15 de febrer de 2019, a les 19.30 h, 
a la cerveseria FINIX (av. Mare de Déu de Montserrat, 146 -Finix Restaurant-) 
de Barcelona
Amb la participació de Maria Rosa Blazquez, Iris Parra Jounou, Laura Collado, Jordi Gomara Pérez i alguna presència i sorpresa més.

  US HI ESPEREM!!!  


Un poemari iniciàtic




Dimonis de mitjanit, d’Emili Gil, 
un poemari iniciàtic (1a part)
André Sion




París, dimecres 6 de febrer de 2019

Fa just tres dies que va arribar el poemari Dimonis de mitjanit a la meva residència de Montmartre. Com tots els llibres d’Emili Gil, aquest també és guarnit amb el pentacle, el segell salomònic, un senyal indefugible que indica que el contingut del volum conté algun tret esotèric, exotèric com a mínim. I, en aquest cas, el buc d’ambdós adjectius és prou potent.


PRELIMINARS I DEDICATÒRIES
D’entrada, i deixant de banda les lectures i interpretacions que podem fer del dibuix de la coberta (una bella i colpidora obra de Josep Maria Prades -http://artprades.blogspot.com- que, com he sabut recentment, ha estat utilitzada per Petra Greule en unes classes d’art-teràpia), Emili Gil dedica el llibre a La Venus d’Illa del Riberal, de Prosper de Mérimée (1803-1870), una referència ben explícita al relat La Vénus d’Ille (1837), que clarifica la toponímia pròpia, i sovint perduda en l’oblit (substituïda per l’afrancesada Ille-sur-Têt), de Catalunya. Prosper de Mérimée, amant de les històries de Sir Walter Scott i Aleksandr Puixkin, endemés de ser un dels primers traductors del rus al francès i un entusiasta de la història, el misticisme i tot allò ignot, va jugar un paper força destacat, com a inspector general de monuments històrics, per a recuperar molts monuments d’allò que avui es denomina patrimoni. 


El poemari també és dedicat al poema «Els amants», del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), un dels renovadors de la poesia catalana contemporània —comparat per Joan Fuster amb Ausiàs March (1400-1459) i Joan Roís de Corella (1435-1497) (1)—, especificant alhora la interpretació que en va fer Ovidi Montllor (1942-1995), unes persones que, malgrat totes les dificultats que tingueren en la vida, persistiren en una lluita incansable cap a l’ideal, amb uns valors humans que actualment continuen vigents.
Tot seguit l’autor dedica el llibre a la figura mítica de l’Alquimista, concretant-ne, emperò, la seva plasmació en l’obra de Josep Palau i Fabre (1917-2008), un autor polifacètic, autodidacta i un dels màxims experts, a nivell mundial, de l’obra de Picasso. Autor, entre altres obres, de Poemes de l’Alquimista (1952) i dels reculls de relats Contes despullats (1983), que, tot i que l’obra és diferent, personalment em remet a Mon coeur mis à nu (1887), de Charles Baudelaire, i La tesi doctoral del diable (1984), que conté alguns contes molt punyents, amb una forta càrrega emocional i fondària humana. Al poema «Simfonia acabada» (pàgina 97) Emili Gil l’esmenta de nou, bo i destacant els versos de «La sabata» de Josep Palau i Fabre. 


A Dimonis de mitjanit s’evoca de nou la Catalunya del Nord, o Catalunya Nord,  quan l’autor dedica també el poemari a la cançó «Jo sé» de Jordi Barre (1920-2011), un cantant nascut a Argelers de la Marenda (un altre poble del qual sovint es bescanvia el nom correcte per l’afrancesat Argelers-sur-mer), i que en la cançó suada dita parla de les malvestats quotidianes i del sobreviure diari, declarant, malgrat tot, «que encara jo vull viure, que encara vull cantar, que encara jo vull riure, que encara vull estimar». Perquè el temps és vida; que no ens enganyin amb l’or i d’altres nicieses. Al poema «A l’Absenta» (pàgina 35) Emili Gil pren una part de la cançó Tant com me quedarà com a homenatge a Jordi Barre, traspassat a Pontellà, al Rosselló.


 I les dedicatòries es clouen amb un esment a la sargantana d’Antoni Gaudí, la que hi ha al Park Güell de Barcelona, que segons alguns estudiosos és un drac, però que sigui quina sigui la bèstia concreta representada és, en abstracte, el procés de transformació de la Gran Obra; sigui la dels Alquimistes o la del Gran Arquitecte (o totes dues, que n’és una, al capdavall).



 Qui estigui interessat en adquirir
Dimonis de mitjanit
ho pot fer escrivint a
absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor
a la pàgina de facebook
d'Emili Gil



(1) Pròleg de Joan Fuster al poemari Recomane Tenebres. L’Estel, 1972.

divendres, 25 de gener del 2019

Dimonis de mitjanit



DIMONIS DE MITJANIT

Coberta del llibre Dimonis de mitjanit

Dimonis de mitjanit és el primer poemari sencer que es publica d'Emili Gil, un autor guardonat amb el Premi Extraordinari de Poesia Visual (Reus, 2017) i amb els Jocs Florals de la Ginesta d'Or (Perpinyà, 2018), entre d'altres, que ja havia participat en llibres que apleguen antologies líriques de diversos autors: Poesia noranta (1997), Poesia 2000 (2001) i Dibuixant poemes (2016).

Dibuix original de Josep Maria Prades (Ju Prades)
 
Coincidint amb el cinquantè aniversari de l'escriptor senienc va ser el seu desig encarregar la coberta a un altre artista de la Sénia, en aquest cas ben reconegut, premiat i prestigiat en el cercle de la pintura contemporània: en Josep Maria Prades, també conegut amb el pseudònim artístic de Ju Prades (http://artprades.blogspot.com).

 
Carassa «L'esperit dels Tres Castells», d'Artur Cañigueral


Dilluns 18 de juny de 2018, quan Emili Gil era en ple procés de selecció, estructuració i poliment dels versos que havien de conformar el llibre Dimonis de mitjanit, va rebre aquesta fotografia d'una escultura d'Artur Cañigueral, acompanyada d'una breu nota de l'escultor (també senienc):

«a l'insigne escriptor i poeta Emili Gil de la Sénia»



Josep Maria Prades va dibuixar la coberta el mes de setembre de 2018, ignorant la carassa d'Artur Cañigueral; tots tres quedaren ben perplexos en adonar-se de la semblança i paral·lelisme «casual» d'ambdós rostres. La Màgia (sí, amb majúscula) hi havia intervingut.


Els Tres Castells vistos des de la zona dels Carxols


Com bé diu Isona Foix, «al peu dels Ports existeix una serralada anomenada els Tres Castells. I parlem de poesia, no només de geografia, geologia i topofília, que també, perquè en la lírica d’Emili Gil tot plegat conforma un conjunt artísticocultural indissoluble, al voltant de tres eixos fonamentals, i vitals, de l’autor: la Sénia, Barcelona, París, que bé podrien ser els tres dimonis que constitueixen la base del present poemari, Dimonis de mitjanit».

Trobeu les 7 diferències?


Eren, doncs, tres seniencs (Artur Cañigueral, Josep Maria Prades, Emili Gil), amb tres formes d'expressió artística diferents (escultura, pintura, lírica) que, més o menys per desig de l'atzar es reunien en l'elaboració d'un petit volum de poesia que conté força simbologia numèrica (la del 3 és evident, però n'hi ha d'altres) i vital.

Contracoberta de Dimonis de mitjanit

Al parer del poeta gironí Jaume Carbó, «Dimonis de mitjanit és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d'Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes. Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l'esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX. Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra... Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara...».

Carassa d'un dimoni de la Patum de Berga

Aquest recull de poemes és, segons el seu autor, una mena de «testament o llegat líric dels meus primers cinquanta anys; a partir d'ara és com renéixer de nou». P. G. i Esteve, una poetessa occitana que viu al sud, al País Valencià, opina que «la poesia d'Emili Gil és una bafarada d'aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d'Eros als no-cors dels lectors».





 Qui estigui interessat en adquirir
Dimonis de mitjanit
ho pot fer escrivint a
absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor
a la pàgina de facebook
d'Emili Gil



Dimonis de mitjanit compta amb el suport moral de