Dimonis de mitjanit

DIMONIS DE MITJANIT

Coberta del llibre Dimonis de mitjanit

Dimonis de mitjanit és el primer poemari sencer que es publica d'Emili Gil, un autor guardonat amb el Premi Extraordinari de Poesia Visual (Reus, 2017) i amb els Jocs Florals de la Ginesta d'Or (Perpinyà, 2018), entre d'altres, que ja havia participat en llibres que apleguen antologies líriques de diversos autors: Poesia noranta (1997), Poesia 2000 (2001) i Dibuixant poemes (2016).

Dibuix original de Josep Maria Prades (Ju Prades)

 

Coincidint amb el cinquantè aniversari de l'escriptor senienc va ser el seu desig encarregar la coberta a un altre artista de la Sénia, en aquest cas ben reconegut, premiat i prestigiat en el cercle de la pintura contemporània: en Josep Maria Prades, també conegut amb el pseudònim artístic de Ju Prades (http://artprades.blogspot.com).

 

Carassa «L'esperit dels Tres Castells», d'Artur Cañigueral

Dilluns 18 de juny de 2018, quan Emili Gil era en ple procés de selecció, estructuració i poliment dels versos que havien de conformar el llibre Dimonis de mitjanit, va rebre aquesta fotografia d'una escultura d'Artur Cañigueral, acompanyada d'una breu nota de l'escultor (també senienc):

«a l'insigne escriptor i poeta Emili Gil de la Sénia»

Josep Maria Prades va dibuixar la coberta el mes de setembre de 2018, ignorant la carassa d'Artur Cañigueral; tots tres quedaren ben perplexos en adonar-se de la semblança i paral·lelisme «casual» d'ambdós rostres. La Màgia (sí, amb majúscula) hi havia intervingut.

Els Tres Castells vistos des de la zona dels Carxols

Com bé diu Isona Foix, «al peu dels Ports existeix una serralada anomenada els Tres Castells. I parlem de poesia, no només de geografia, geologia i topofília, que també, perquè en la lírica d’Emili Gil tot plegat conforma un conjunt artísticocultural indissoluble, al voltant de tres eixos fonamentals, i vitals, de l’autor: la Sénia, Barcelona, París, que bé podrien ser els tres dimonis que constitueixen la base del present poemari, Dimonis de mitjanit».

Trobeu les 7 diferències?

Eren, doncs, tres seniencs (Artur Cañigueral, Josep Maria Prades, Emili Gil), amb tres formes d'expressió artística diferents (escultura, pintura, lírica) que, més o menys per desig de l'atzar es reunien en l'elaboració d'un petit volum de poesia que conté força simbologia numèrica (la del 3 és evident, però n'hi ha d'altres) i vital.

Contracoberta de Dimonis de mitjanit

Al parer del poeta gironí Jaume Carbó, «Dimonis de mitjanit és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d'Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes. Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l'esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX. Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra... Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara...».

Carassa d'un dimoni de la Patum de Berga

Aquest recull de poemes és, segons el seu autor, una mena de «testament o llegat líric dels meus primers cinquanta anys; a partir d'ara és com renéixer de nou». P. G. i Esteve, una poetessa occitana que viu al sud, al País Valencià, opina que «la poesia d'Emili Gil és una bafarada d'aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d'Eros als no-cors dels lectors».

 Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

Dimonis de mitjanit compta amb el suport moral de

El convent (Rex Mundi)

EL CONVENT (REX MUNDI)

El convent (Rex Mundi), d'Emili Gil, és una novel·la que tracta de diversos aspectes de la realitat i essències humanes, sobretot de la fragilitat. 

És ambientada en el món del clergat catòlic, un escenari des d’on s’exposen les paradoxes dels dogmes, així com les relacions tèrboles entre el poder, l’exèrcit i la religió. 

Trobem una encertada síntesi del llibre en la frase, inclosa a la contracoberta, del malauradament oblidat i nostrat escriptor Alfons Maseras (Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 de febrer de 1884 - Tolosa, Occitània, 27 d'octubre de 1939): «L’home és sempre qui dignifica i espiritualitza les coses. Però també és qui les corromp. Si les divinitza, també les diabolitza».

La coberta del llibre reprodueix una fantàstica fotografia que Juan Carlos Luna Monfort va fer del monestir de Santa Maria de Benifassà (Baix Maestrat, País Valencià), des d’un angle poc habitual, i durant una jornada en la qual els núvols densos amenaçaven de descarregar una tempesta terrible.

Els interessats podeu adquirir 
El convent,
Tenebra
i/o 
La màgia de Gènova, Triêua i Torí
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

París, una guia màgica

PARÍS, UNA GUIA MÀGICA

París, una guia màgica, amb una fantàstica il·lustració de Marta Forment a la coberta, us proposa un recorregut fascinant per alguns dels indrets —coneguts i no— més enigmàtics de la ciutat. Emili Gil, autor de Tenebra (2014), obra guardonada amb el VII Premi Ictineu 2015 a la millor novel·la fantàstica escrita en català, s’ofereix de guia per a acompanyar-vos, de vegades a través dels viaranys insondables de l’art, a descobrir els accessos que menen a la Ville Ténèbre.

París, una guia màgica és, doncs, un volum força singular, en el qual s’exposa de manera ben ostensible l’altra cara de París, les vessants ocultes de la capital europea. Constitueix, així, una encegadora contraposició amb la ja prou cèlebre Ville Lumière. Una davallada, diguem-ne, a certes giragonses fosques  dels budells de la ciutat. Els abismes us engoliran si esteu disposats a emprendre el camí cap a l'impossible.

D’altra banda, París, una guia màgica s’enriqueix amb un més que notable annex consagrat exclusivament als tres grans cementiris parisencs: Montmartre, Montparnasse i Père-Lachaise.

La lectura de París, una guia màgica encisarà totes les persones amants de la ciutat, però també de la literatura, la pintura, l’escultura, la música i l’art en qualsevol de les seves manifestacions, ja que la màgia més autèntica impregna cadascun dels seus fulls.

Quan torneu a París, —perquè a París sempre s’hi torna—, comprovareu que la vostra perspectiva i visió de la metròpoli s’haurà eixamplat. Les vostres sensacions seran més positives que mai.

«París serà sempre París», com assegura la cançó; qui haureu canviat sereu vosaltres. Us sadollarà la felicitat, la joia de viure.

 

Els interessats podeu adquirir 
París, una guia màgica
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com

La màgia de Gènova, Triêua i Torí

La màgia de Gènova, Triêua i Torí

Emili Gil ha reunit al volum La màgia de Gènova, Triêua i Torí unes notes de viatge més o menys personals que, tanmateix, han estat enriquides amb la documentació històrica i folklòrica més escaient, cosa que converteixen el llibre en un passeig cultural. Hi destaquen les llegendes i anècdotes de tipus artístic, esotèric, llegendari i màgic de cadascun dels llocs tractats.

La màgia de Gènova, Triêua i Torí és un recorregut que s’enceta travessant l’arc de la Porta Soprana, endinsant-se en l’antic regne de Giano, una divinitat amb probables arrels etrusques, que simbolitza els inicis i, també, les iniciacions. Aviat el camí ens submergeix pels caruggi, uns carrerons estrets que conformen un dèdal meravellós, acolorit i divers fins a l’èxtasi, de cases, comerços, esglésies i palaus. La gent hi transita adelerada, hi compra fruita, verdures, pizzes, gelats i, per descomptat, focaccia i el preuat pesto de la zona. Potser algú ha tingut el goig de menjar l’àpat al Sacro Catino o Plat Sant, present en el darrer sopar de Jesús, atès que l’atuell és a la catedral de Sant Llorenç. Poca broma perquè no gaire lluny hi ha la Commenda di Prè, des d’on els Cavallers Templers s’embarcaven a les croades per tal d’alliberar Terra Santa.

Paul Valéry, Nicolò Paganini, Lord Byron, Eugenio Montale o Richard Wagner són tan sols alguns dels creadors que han notat els efectes de Gènova en el seu estat mental, i vital. El laberint històric de la ciutat, i la fondària humana que conté, no deixa ningú indiferent. I què puc dir del cementiri monumental de Staglieno, sinó lloances? És la cirereta del pastís.

Triêua és un petit poble dels Alps que, entre els anys 1587 i 1589 , va ser víctima d’una terrible cacera de bruixes, comparable a les bestieses perpetrades a Loudun (1634) i a Salem (1692). A tot Itàlia és conegut com il borgo delle streghe (el poble de les bruixes), però aquí, als Països Catalans, no el coneix ningú. És ben probable que sigui la primera vegada que s’explica aquest cas de manera detallada, i documentada, en llengua catalana.

Torí és una de les ciutats esotèriques per excel·lència d’arreu d’Europa. Nostradamus, Cagliostro, el comte de Saint-Germain i, fins i tot, Giacomo Casanova i Fulcanelli hi han residit. En ella, diuen, hi conflueixen el triangle de la màgia blanca i el triangle de la màgia negra. També hi ha una de les portes de l’Infern, i és la seu del Sant Sudari. Segons la tradició en algun lloc de Torí s’amaga el Sant Graal. La dualitat es manifesta amb una intensitat inusitada (les estàtues de Càstor i Pòl·lux, la font del Frejús i la font Angèlica, les esglésies de Santa Cristina i San Carlo, la plaça Castello —il cuore bianco— i la plaça Statuto —il cuore nero—, els rius Po i Dora, el palíndrom del SATOR, etc.). Talment un escaquer amb molts misteris i enigmes, en el qual Nietzche hi trobà la mort abraçant-se a la follia i a un cavall. Tot plegat amanit amb un dels millors museus egipcis del planeta i amb els suïcidis de Cesare Pavese i Emilio Salgari.

En breu: La màgia de Gènova, Triêua i Torí és un llibre suggestiu que fascina i revifa el delit de viure. Gaudiu-lo.

 ******

Els interessats podeu adquirir 
La màgia de Gènova, Triêua i Torí
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

La Sénia extraordinària

CINC CÈNTIMS

SOBRE

LA SÉNIA EXTRAORDINÀRIA

 

Camp d'aviació de la Sénia. Agost de 1985. Fotografia: Emili Gil

La Sénia extraordinària aplega, en 262 pàgines, divuit  contes que tenen com a nexe comú el fet d’estar ambientats a les terres de la Sénia i voltants (Montsià, Terra Alta, Matarranya, els Ports, Baix Maestrat). 

La Sénia des del Pont Vell. Agost de 2013. Fotografia: Emili Gil

El present volum és un retaule singular d’impressions, temors, sensacions, dubtes, desenganys i esperances que empenyen els protagonistes, en la majoria dels textos, a capbussar-se a la recerca de l’ignot, de coses que no s’expliquen a les escoles ni tampoc a casa. Com escrigué Honoré de Balzac, «hi ha dues històries: la història oficial, mentidera, i la història secreta, on trobem les causes vertaderes dels esdeveniments». Vet-ho aquí.

Cementiri de la Sénia. Agost de 1985. Fotografia: Emili Gil

Els relats se cenyeixen a experiències, anècdotes, i històries —viscudes, somniades i inventades— descobertes, bàsicament, en el període de l’adolescència i que, amb posterioritat, defineixen la identitat dels humans per a la resta de les seves vides.

Les coves del Batà. Juliol de 1990. Fotografia: Emili Gil

  

La Sénia extraordinària és la celebració particular d’Emili Gil amb el seu poble i, alhora, un homenatge honest a les Històries extraordinàries, d’Edgar Poe, als Viatges extraordinaris, de Jules Verne, a les Narracions extraordinàries, de Joan Santamaria i a Les extraordinàries aventures d'Adèle Blanc-Sec, de Tardi.

Plaça Major de la Sénia. Agost de 2013. Fotografia: Emili Gil

  

Som al llindar, doncs, d’un món de somnis desbocats. És a dir: a tocar de la més estricta realitat, la Vida.
Allà on l'impossible és possible.

Riu de la Sénia al seu pas per Sant Pere. Juliol de 2013. Fotografia: Emili Gil

Els interessats podeu adquirir 
La Sénia extraordinària
 escrivint a absentagil@yahoo.es, 
o bé enviant un missatge privat
 a la pàgina de facebook
d'Emili Gil

Tenebra té bloc propi: tenebragil.blogspot.com